Observant tots
els esdeveniments des de les eleccions del 27 de setembre, i veient en què han
centrat l'atenció les portades dels principals diaris, podem llegir, entre
línies, que la dreta està ben atabalada.
Quan la pressió
mediàtica s'activa, omplint portades i titulars, és únicament perquè la dreta
està nerviosa i necessita desviar l'atenció, assenyalar algú amb el dit,
acusar-lo dels seus propis problemes i fer que sembli el culpable de tot el que
passa al país, i aquí, en aquest moment de la història, és on apareix la CUP.
La CUP era una
autèntica desconeguda per a molts, almenys a nivell parlamentari, fins que a
l'any 2012 va decidir, en assemblea, concórrer a les eleccions del Parlament de
Catalunya i va obtenir representació.
La CUP agradava, queia bé i gaudia d'una certa simpatia dels mitjans de comunicació. "Aquells tres nois tan simpàtics" del Parlament que vestien
amb samarretes reivindicatives i que tot sovint organitzaven algun tipus d'acte
del qual no estàvem gens acostumats, com el famós dia que en David Fernández es
treia la sandàlia per ensenyar-li a Rodrigo Rato en mostra de despreci i tot
seguit se'n acomiadava dient-li: "Fins aviat gàngster", van deixar de
ser tan simpàtics el dia que es van multiplicar i van passar de ser 3 a ser-ne
10, i a sobre, decisius.
Que una formació
que prové dels moviments socials, que representa a l'esquerra independentista i
anticapitalista, que està en contra de les externalitzacions i les
privatitzacions, que compleix les promeses electorals, que lluita contra les
retallades, que lluita contra la corrupció i n'ha destapat alguns casos, que és
feminista, que als municipis on governa ha municipalitzat serveis com
l'aigua, ha implementat la recollida de deixalles porta a porta o, han sigut
pioners en donar suport a la declaració independentista del 9-N i en pagar l'IRPF
i l'IVA a l'Agència Tributària Catalana, que ha reduït el sou de les seves
alcaldesses i alcaldes i ha limitat el sou de les seves diputades i diputats,
les quals no poden repetir legislatura, que denuncia els abusos policials, que
treballa per a uns Països Catalans independents, socialistes, que siguin
ecològicament sostenibles i territorialment equilibrats, que la base del seu
funcionament és la participació ciutadana mitjançant les consultes populars,
que funciona amb un sistema on les decisions les prenen, en assemblees, les
seves militants i no pas una "cúpula de dirigents" en un despatx
privat, que lluita pel tancament dels CIES, que està en contra del TTIP, que
defensa una educació pública i de qualitat, que lluita per acabar amb el sistema
patriarcal, que lluita pels drets socials, que defensa que els serveis públics
siguin realment públics i que va lluitar per aconseguir la prohibició de les
bales de goma, tingui tanta representació al parlament és una autèntica amenaça
per a la corruptocràcia catalana i tota la xarxa, creada els últims 30 anys, de
tràfic d'influències, portes giratòries i privatitzacions, per tant, CDC estarà
disposada a desenfundar les seves millors armes, per aniquilar i borrar del
mapa polític a la CUP, a qui veu com el màxim enemic a batre, oblidant-se així
de l'Estat Espanyol i del TC. I aquí, en aquest moment de la història, és
on apareixen els mitjans
de comunicació.
La premsa i els
tertulians han sigut els màxims responsables dels 3 mesos de #PressingCUP i de
la campanya de desacreditació que ha afectat a l'esquerra independentista,
mitjançant portades i titulars manipulats, bombardeig d'articles d'opinió,
tertúlies subjectives a la ràdio i televisió, atacs masclistes a les seves
diputades, tergiversació de paraules per crear polèmica i odi, conversió de
mocions municipals en polèmiques d'abast nacional, fins al punt d'arribar a
veure les habituals tertulianes i columnistes burgeses, opinar sobre la
suposada incomoditat d'una mooncup que
no han provat mai, i sobretot la intencionalitat d'atribuir-li tots els
problemes de CDC i del país.
La van acusar
d'estar dividida, quan el que hi havia a les assemblees era diversitat
d'opinions. La van acusar d'espanyolista, quan és la única formació que crida a
la desobediència al TC i a la obediència a la declaració del Parlament del 9-N.
La van acusar d'antidemocràtica, quan és la única que defensa i practica la
democràcia participativa. La van acusar de coaccionar, quan és la única que
defensa, a peu de carrer, als coaccionats. La van acusar de no tenir paraula,
quan tothom sabia que el pacte d'estabilitat no era cap xec en blanc i per tant
no incloïa els pressupostos. La van acusar d'irresponsable, quan
l'irresponsable és aquell govern que presenta uns pressupostos sense suports garantits.
La van acusar de traïció, quan va ser Artur Mas qui el 2006 va trair la
voluntat del poble català i va anar a Madrid a retallar l'Estatut, acceptant,
entre d'altres coses, que Catalunya no fos definida com a nació.
Acusacions i
pressió mediàtica que finalment van passar factura i, el desgast i desacords
interns, es van evidenciar amb dimissions dins del Secretariat Nacional.
Dimissions que van precipitar un procés de renovació interna, que ja s'havia
posat en marxa, per a tal d'enfortir el projecte. Dimissionaris que van deixar
clar que no son partidaris ni d'Artur Mas ni d'avalar els pressupostos, i que
la seva dimissió no forma part de cap batalla entre sectors.
Quim Arrufat
deia, el Setembre del 2014, "hi ha qui no vol que res canviï per seguir amb
els privilegis de sempre","hi ha qui abans de deixar-nos decidir,
fracturarà el que faci falta". I Francesc Homs, posava en evidència les
intencions de CDC, en un acte de campanya pel 26-J, on va afirmar, al saber de
les dimissions, que la "fermesa" de CDC contra la CUP
"comença a donar resultats".
El mateix tipus
de "fermesa" habitual utilitzada per aquells mitjans de comunicació
que ens van "informar" del cas 4-F, abans de l'emissió del documental
multi-guardonat Ciutat morta per
televisió, únicament amb la versió de les seves "fonts oficials".
Aquells que no
van dir res del cas Ester Quintana fins passats uns dies del 14-N, i en el cas
de TV3, no va ser fins el 3 de desembre que va informar dels fets, explicant
únicament la versió oficial. Aquells que, segons fonts de la investigació, ens
van vendre la gran mentida d'amenaça terrorista dels 11 del raval, amb portades
com aquestes:
després, resulta,
que tot va ser un muntatge.
Aquells que no
volien incloure el documental Ciutat Morta a la seva graella, fins que van rebre
una allau de crítiques, i finalment van accedir a emetre'l pel canal 33.
Aquells que ens sorprenien dies més tard amb portades d'aquest calibre:
Portada que
evidencia, una vegada més, que no són res més que l’escòria del periodisme.
Aquells que tot i
ser la nostra TV pública, no tenen cap mena de vergonya ni rigor professional i
van utilitzar imatges dels aldarulls pel desallotjament de Can Vies, el 2014 a
Sants, per informar dels incidents, pel desallotjament del Bank Expropiat, al barri
de Gràcia. Aquells que només parlaven de contenidors cremats i mossos ferits
sense mencionar la quantitat de manifestants ferits pels projectils de foam, ni
la violència amb la que van carregar els mossos, ni la militarització que va
viure el barri per defensar els interessos d'un particular que es dedica a
l'especulació immobiliària. Aquells que van publicar aquests titulars:
sense respectar
la presumpció d'innocència, i ni tan sols qüestionar l'existència d'aquesta
suposada organització terrorista.
Després diaris
com l'Ara a través de les seves fonts oficials, de Junts pel Sí, afirmaven que
l'ordre de les detencions procedia de l'Audiència Nacional, exculpant la
Conselleria d'Interior de la Generalitat, per facilitar així les negociacions
amb la CUP, ja que aquesta, havia suspès una reunió a causa de les detencions:
Després vàrem
saber, a través del Jutge de l'Audiència Juan Pablo González, que ell només va
autoritzar els escorcolls i les detencions a petició dels mossos, però que no
va ordenar res al respecte, així que l'ordre procedia d'Interior... Finalment,
l'Audiència va arxivar el cas...
Aquells que per
la seva fam d'exclusiva van publicar, a La Vanguardia del passat 9 de març, la
foto d'un innocent acusant-lo d'assassinat. Una foto que havien robat.
Aquells que
després del "no" definitiu de la CUP a la investidura d'Artur Mas,
donaven el procés per acabat i ens mentien amb aquestes portades:
Mitjans de
comunicació com el diari Ara, el Directe.cat, Naciodigital.cat, elnacional.cat
o el Món.cat, han dedicat molts esforços, molts titulars i moltes columnes a la
campanya mediàtica per intentar desacreditar a la CUP. Titulars i notícies
dignes de mitjans de molt poc rigor com "la razon", "el
mundo" o "libertad digital" (això sí, en català!). Alguns van
arribar a inventar-se una suposada tupinada a l'Assemblea Nacional
Extraordinària que decidia sobre la investidura d'Artur Mas. Una notícia que no
van poder acreditar, i que encara no han rectificat...
Aquells que tot i
ser, la nostra radio pública, el passat dijous 16 de Juny, van tergiversar la
notícia sobre la protestes de docents que va haver-hi contra les retallades en
educació. El titular de la notícia era: "Prop
de 500 docents que s'havien concentrat davant del Parlament per exigir que no
es facin més retallades han escridassat diputats de la CUP i de CSQP,
acusant-los de no haver afavorit l'aprovació dels pressupostos, que preveien
destinar 211 milions d'euros per donar suport a necessitats
especials". Catalunya Ràdio va utilitzar l'argument que atribueix
les retallades al fet que no s'aprovessin els pressupostos, és a dir,
l'argument de Junts pel Sí. Però l’àudio de la notícia, on no vàrem
escoltar les suposades escridassades, tot i que, segons el titular, eren el fet
més important, i, el comunicat que van emetre les entitats que van
convocar la protesta, on afirmaven que la seva protesta no va ser contra la CUP
o CSQP, que aquest argument és una excusa i que la responsabilitat és del
govern, evidencien la manipulació de la notícia. Potser cal recordar que
després del 27-S, ERC i CDC es van repartir els principals càrrecs de TV3 i
Catalunya Radio, evidenciant el control del Govern sobre els mitjans públics.
Aquells que amb
la seva "fermesa" no practiquen el periodisme d'investigació i
simplement es dediquen a la publicació de versions oficials i a la manipulació
mediàtica per a mantenir intactes els interessos i els privilegis dels qui han
dominat les institucions els últims 30 anys, ara ens expliquen que la CUP és el
principal problema de Catalunya.
Però potser també
cal recordar a Malcolm X "Si no esteu previnguts davant els mitjans de
comunicació, us faran estimar a l'opressor i odiar a l'oprimit".
I aquí, en aquest
moment de la història, parlant de l'opressor, és quan apareix CDC.
Convergència
Democràtica de Catalunya, ha sigut el partit majoritari al Parlament de
Catalunya els últims 30 anys. Ha governat sempre agafada de la mà d'Unió
Democràtica de Catalunya, formant la federació Convergència i Unió (CiU).
L'home que va estar al capdavant del partit i de la Generalitat durant 23 anys,
Jordi Pujol, està imputat per delicte fiscal i blanqueig de capital. Així com
el seu fill i ex-secretari general de CDC, Oriol Pujol i Ferrussola, imputat
per la trama de les ITV. Daniel Osàcar, ex-tresorer de CDC, està imputat pel
finançament il·legal del partit, a través de les comissions que Ferrovial
hauria pagat a CDC mitjançant el Palau de la Música a canvi de l'adjudicació
d'obres públiques. Jordi Planasdemunt, membre de CDC i conseller d'Economia i
Finances a l'època de Pujol, és l'únic conseller condemnat a Catalunya per un
afer de corrupció. Xavier Crespo (CDC), ex-alcalde de Lloret de Mar (2003-2011)
i ex-diputat al Parlament a l'època d'Artur Mas (2006-2015) va ser condemnat
per suborn i prevaricació en el cas "Clotilde" de corrupció
urbanística. L'ex-tinent d'alcalde de Reus, Teresa Gomis (CDC), número 3 a la
llista de CiU per Tarragona a les Eleccions Generals del 2011, està imputada
per delictes de falsedat documental, contra l'administració pública, blanqueig
de capitals i contra la salut pública, en el cas "Innova", cas
destapat arran d'una denuncia de la CUP... Cas de saqueig d'arques públiques,
tràfic d'influències, estafa, i implants, sense cap mirament, de pròtesis caducades
als pacients, posant en risc la seva salut.
Una CDC sempre
envoltada i assessorada pel seu "cercle de bones amistats": Quan
Artur Mas va arribar al govern va crear el CAREC (Consell Assessor per a la
Reactivació Econòmica i el Creixement) i va designar com a president a Salvador
Alemany.
Salvador Alemany,
és president d'Abertis (empresa que té adjudicada l'eterna concessió de les
autopistes), president del Consell de Mecenatge del Gran Teatre del Liceu),
president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, president de Saba
infraestructures i fins el 2011 president del cercle d'economia, lloc que ara
ocupa Josep Piqué (ex-ministre del PP). També és membre del Fòrum Pont Aeri,
entre altres càrrecs.
És llicenciat en
Ciències econòmiques per la UB i diplomat per l'IESE (escola de l'Opus Dei).
Abertis va fer
donacions a la Fundació Trias Fargas (Fundació creada el 1995 per CDC,
rebatejada el 2009 com a CatDem després de l'escàndol del cas Palau).
El principal
accionista d'Abertis és "La Caixa" copropietària de la mútua privada
SegurCaixa Adeslas.
Dins del Fòrum
Pont Aeri hi podem trobar Josep Oliu (Banc Santander), Salvador Gabarró (Gas
Natural), Enrique Lacalle (PP), Florentino Pérez (ACS), Antoni Brufau (Repsol)
o Javier Godó (Grup Godó, La vanguardia, 8tv, Rac 105, Rac1, el mundo
deportivo...) Aquest Fòrum realitza sopars discrets amb polítics com Artur Mas,
Esperanza Aguirre, Mariano Rajoy, Luis de Guindos, Soraya Sáenz de Santamaría,
Pedro Sanchez i Albert Rivera entre d'altres. El fòrum ha estat categoritzat
com a "lobby" o
grup de pressió en contra del procés independentista català.
Un altre dels
assessors d'Artur Mas, aquest en matèria de sanitat, és Josep Santacreu.
Conseller delegat de DKV
seguros (assegurances
mèdiques).
També podem
trobar a Jordi Gual, sots-director general i economista en cap de "La
Caixa" (SegurCaixa/Adeslas). També és membre del Círculo de Economía i professor de l'escola IESE.
Joaquim Triadú
també és un dels homes que assessora a Artur Mas. Triadú va ser conseller de
presidència de Jordi Pujol. És vicepresident del Centre Sector Públic Sector
Privat de IESE. Membre de la Junta
Directiva del Círculo de Economía. Membre
del Consell d'Administració de Meroil i del Consell directiu del DIR. És també
responsable del sector públic de l'empresa consultora PriceWaterHouseCoopers
que, des de la seva arribava a l'empresa, ja ha firmat alguns contractes amb la
Generalitat...
Dins d'aquest
gran cercle d'amistats, també podem trobar a la família Rodés. El difunt
Leopoldo Rodés va ser president d'Asepeyo i va estar present als consells
directius o d'administració d'entitats com el Liceu, el Palau de la Música, el
Racc, CaixaBank o Abertis. Fundador de l'Institut de l'Empresa Familiar i
president de Media Planning Group, una empresa de comunicació del grup Havas.
El seu fill, Ferran Rodés, nomenat per la Generalitat com a president del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), vicepresident de
Havas Media, conseller delegat d'Acciona, cofundador i president del consell
editorial del Diari Ara. La família Rodés ha fet inversions en empreses com
l'adjudicatària d'Aigües Ter Llobregat. Havas Media és un dels principals
accionistes del Diari Ara, juntament amb la família Carulla.
Els sis germans
de la família Carulla (Agroaliment, Gallina Blanca, Pans & Company,
Bocatta, Fresc Co, El Pavo, BiCentury, Affinity, i anteriorment Ausonia i
Tampax), van defraudar a hisenda entre 400.000 i 1.000.000 d'euros cadascun. A
la fundació Lluis Carulla hi podem trobar com a membre a Joaquim Triadú. La
fundació és promoguda per una de les germanes Carulla: Mariona Carulla,
presidenta de l'Orfeó Català (vicepresidenta durant l'etapa de Fèlix Millet). Joaquim Vidal, propietari dels supermercats Valvi, ex alcalde de Sant Gregori i ex senador de CiU, és des del 2012, propietari del diari El Punt-Avui.
Tots aquests
lligams d'interessos en temes tan importants com la sanitat, la banca, els
mitjans de comunicació o l'educació, són els que ens mostren quin model de país
agrada a Artur Mas i CDC, i ens donen una visió més amplia per acabar
d'entendre el perquè de les privatitzacions, el perquè de les retallades, el
perquè de les autopistes i el perquè de la manipulació mediàtica.
Una Convergència
que es va unir al PP, PSOE i UPyD per impedir que es fes un referèndum sobre el
TTIP: Un tractat que és una de les pitjors amenaces a la democràcia, i per
tant, una de les pitjors amenaces al dret a decidir. Un tractat que significa
una pèrdua de sobirania i de poder de decisió de qualsevol govern davant les
grans empreses transnacionals europees i dels Estats Units. És a dir, els
interessos de les empreses privades passen per davant dels Estats, les lleis i
les persones, afectant directament al medi ambient, a l'agricultura, a
l'alimentació, i a la salut pública. Un tractat que permet a les grans empreses
demandar a un Estat si consideren que, a causa d'alguna llei o alguna
normativa, poden tenir pèrdues o que s'ha posat en risc la seva inversió.
Convergència, mentre s'omplia la boca amb el "dret a decidir" va
considerar que els ciutadans no tenim dret a decidir sobre un tractat que ens
afectarà directament a tots, i es va oposar al referèndum, per afavorir,
una vegada més, els interessos dels de sempre. Convergència, mentre s'omplia la
boca amb la "sobirania de Catalunya" recolzava un tractat on
una Catalunya independent perdria sobirania davant les transnacionals.
Una CDC que, a
través de la seva Conselleria d'Interior i dels directors dels mossos, va donar
9 versions diferents sobre el cas Ester Quintana. Una CDC que es va vendre la
seva seu principal, quan aquesta estava lliurada al jutjat com a aval de
pagament pel cas Palau. Una CDC que va pagar 250.000€ perquè el seu tresorer sortís de la presó. Una CDC tacada per la corrupció, que va decidir
segrestar el procés, negant-se a convocar eleccions immediatament després del
9-N per a mantenir-se al Govern i guanyar temps per a recalcular la nova
estratègia. Un 9-N descafeïnat, que havia de ser referèndum, després consulta,
i, finalment, procés participatiu. Que tot i ser un exercici de desobediència
civil, no va implicar desobediència institucional i, veient la data i format de
la pregunta, ens mostrava els límits que Convergència no estava disposada a
creuar. Una CDC que va
enredar a ERC perquè li aprovés els pressupostos, primer els del 2013 i després
els del 2014 i 2015, tot i que ERC s'havia compromès a "no donar suport a
uns pressupostos autonòmics"... després van afirmar que serien els últims
pressupostos autonòmics...
Una CDC que va
condicionar la convocatòria d'eleccions al compliment, per part d'ERC, del
pacte d'estabilitat que tenien signat: l'anomenat pacte per la llibertat, que
supeditava ERC als interessos de CDC. Un pacte que va fer que ERC evités la
compareixença del llavors president Mas a la comissió d'investigació sobre el
frau, votant varies vegades en contra de que Mas declarés sobre el seu paper
com a conseller en els últims governs de Jordi Pujol. Un pacte que va fer
que ERC avalés les retallades del 7% als funcionaris i els pressupostos del
2014, sense acceptar cap esmena de la resta de grups. Uns pressupostos que
mantenien la retallada en despesa social duta a terme pel Govern de CiU el 2011
mitjançant un pacte amb el PP, que reduïa la despesa en sanitat i en educació. Un pacte que va fer que ERC
salvés de la recusació parlamentària al cap dels mossos, Manel Prat i que va
evitar la compareixença d'Espalader pel cas Quintana. Un pacte que va fer que
ERC votés juntament amb CiU en contra de la moció que instava el Govern a
retirar l'ERO a CCMA (Tv3, Catalunya Radio).
Una CDC que va
anar desactivant el full de ruta que havia anat sorgint del sobiranisme per
imposar el seu, en funció de les seves necessitats electorals. Una CDC, que amb
la mirada posada al 27-S, veia com les enquestes que s'anaven publicant
mostraven la seva previsible davallada, un gran augment de CSQP, una
ERC que es mantenia i una CUP en creixement. Una CDC que, coneixedora
d'aquesta situació, volia un pacte amb ERC per impulsar una llista conjunta i
salvar-se de la davallada. Però ERC, de la mateixa manera que ANC, Òmnium
i AMI, veia amb bons ulls la proposta de la CUP, de convocar unes
eleccions de dues voltes i impulsar una llista sense polítics, disposada a no
formar Govern, per aconseguir, d'aquesta manera, que la primera volta de les
eleccions fos un plebiscit. Dos mesos després, la cambra s'hagués dissolt,
moment en que s'haguessin convocat unes segones eleccions, aquestes
constituents, en les quals ja s'haguessin presentat els partits.
Quan Artur Mas es
va reunir amb Jordi Sánchez de l'ANC, Muriel Casals de l'Òmnium i Josep Maria
Vila d'Abadal de l'AMI, aquests, van intentar que Mas acceptés la proposta però
ell s'hi va negar.
Quan es va
convocar a ERC i CUP per parlar de la llista sense polítics, els representants
d'aquestes formacions, Oriol Junqueras i David Fernández, es van trobar que les
entitats havien canviat la proposta per la qual els havien convocat. La llista
sense polítics estava descartada. De la "llista sense president"
s'havia passat a la "llista del president" així que la CUP va
abandonar les negociacions.
En aquell moment,
tota la pressió va ser per Junqueras que va acabar acceptant un preacord, que
el Consell Nacional d'ERC va aprovar per assentiment i sense fer
votacions, avalant la decisió que el seu president havia près personalment, per
evitar una fractura del partit. I aquí, en aquest moment de la història, entre
xantatges i interessos electorals, és on va aparèixer Junts pel Sí.
Junts pel Sí va
ser la llista dissenyada, per Artur Mas, per guanyar les eleccions del 27 de
setembre, obtenir majoria absoluta al Parlament i permetre que el mateix Mas seguís
governant, ja que CDC per si sola, no ho hagués aconseguit. Però els resultats
de les eleccions, no van ser els que desitjaven. Es van atribuir una victòria
de 72 diputats, adjudicant-se els 10 de la CUP, sense tenir en compte que
durant tota la campanya electoral la CUP no va parar de repetir una i altra
vegada que no investirien president a Artur Mas, ja que aquest representava la
imatge de les retallades.
Aquí CDC va
activar tota la maquinaria mediàtica amb el famós #PressingCUP i amb totes les
amenaces d'eleccions des dels sectors més durs del partit. Unes eleccions molt
arriscades per part seva, ja que la fórmula de Junts pel Sí no s'hagués repetit
i CDC hi tenia molt a perdre.
Finalment, ja a
última hora, Artur Mas va entendre que la CUP, a diferència de la resta de
partits, no era subornable, no estava disposada a cedir davant dels xantatges i
de la pressió mediàtica i tampoc tenia cap intenció d'incomplir la seva promesa
electoral de no investir-lo, per tant va fer el pas al costat permetent que es
formés el Govern, amb el també famós, pacte d'estabilitat. Un pacte que només
era vàlid per a avançar cap a la independència, i no per seguir amb un Govern
autonòmic convencional. I això ho vàrem poder veure des del primer moment:
Junts pel Sí
hagués perdut la votació del primer ple després de la investidura, ja que la
CUP volia votar, amb tota la oposició, a favor de recuperar la paga extra dels
funcionaris de l'any 2012. Junts pel Sí, a última hora, va decidir canviar la
seva proposta per evitar quedar en evidència, i aconseguir així, que el primer
ple de Puigdemont acabés amb unanimitat.
A partir d'aquí
Junts pel Sí va haver de buscar-se un soci que de debò avalés les seves
polítiques, i així, va ser com juntament amb el PP van evitar retirar les subvencions
a les escoles que segreguen per sexe, van tumbar la ILP d'educació i van
rebutjar modificar l'impost de successions que hagués permès recaptar anualment
més de 400 milions addicionals per destinar-los a polítiques socials. També,
juntament amb el PP i C's van avalar que els mossos puguin utilitzar pistoles
tàser.
En altres
ocasions, es van quedar sols i van perdre la votació com a la proposició de
llei del PSC sobre la gestió d'Aigües Ter Llobregat, que defensava que el
Govern tornés a gestionar directament els béns i instal·lacions de la xarxa, ja
que són de la seva titularitat. La CUP va votar amb tota la oposició i Junts
pel Sí va ser la única formació que va recolzar la privatització.
Es van quedar
sols votant en contra de reconsiderar el tancament de les línies de l'escola
pública previstes per Ensenyament. Es van quedar sols votant en contra de
garantir que els vehicles de transport sanitari urgent no siguin utilitzats per
fer trasllats de mútues a centres sanitaris privats. Es van quedar sols votant
en contra de la reducció dels càrrecs de confiança...
Quan la CUP va
proposar de fer la moció de suport a la declaració del 9-N, Junts pel Sí es va
negar a votar a favor d'encoratjar els i les càrrecs electes a seguir
desatenent les peticions de les institucions no democràtiques de l'estat
espanyol, i es va negar a votar a favor de desatendre els requeriments de
l'Audiència Nacional relatius al procés de desconnexió i, en conseqüència, van permetre que els Mossos d'Esquadra segueixin
executant aquests requeriments com a policia judicial. Així que Junts pel Sí va contradir els punts 6è
i 8è de la declaració independentista que va signar el 9-N i per tant, Junts pel Sí
i la CUP, van votar alguns punts de la moció per separat.
Tampoc es van
posar d'acord a la votació en relació a incorporar mecanismes per reduir el
frau fiscal, ja que Junts pel Sí es va abstenir a la votació.
Desacords en les
votacions que deixen en evidència les preferències de Junts pel Sí i mostren la
línia que no estan disposats a creuar. Desacords que qüestionen clarament si el
"procés de Junts pel Sí" és el procés que ens portarà a la
independència, o simplement és el procés que permet que CDC segueixi governant
de la mateixa manera que ha fet sempre, mentre culmina el seu procés de
refundació.
Desacords i més
desacords, i aquí, en aquest moment de la història, és quan apareixen els pressupostos.
Els pressupostos
que Junts pel Sí i la premsa ens volien vendre com els "millors
pressupostos de la història", passaran a la història sense ni tan sols
haver sigut debatuts ja que tots els grups parlamentaris van presentar esmenes
a la totalitat i no van permetre ni l'entrada a tràmit per a debatre’ls.
Després de que
Junts pel Si i la CUP realitzessin més de 16 reunions per negociar els
pressupostos, Junts pel Si es va atrevir a presentar uns pressupostos sense
incorporar les propostes de la CUP. Una vegada més, l'estratègia del Govern va
ser imposar en lloc de negociar. I el resultat va ser previsible: CDC i la
premsa carregant contra la CUP pel suposat incompliment de l'acord
d'estabilitat. Un acord que diu que la CUP es compromet a garantir
l'estabilitat parlamentària però que, no fa cap menció sobre la llei
pressupostària i per tant, no es pot interpretar com una validació automàtica
dels pressupostos.
Uns pressupostos
que tot i ser "els més socials de la història", la despesa
social per càpita prevista era de 2329'6€, el mateix que al 2004. Les partides
pressupostàries en salut, educació, habitatge i protecció social, eren
respectivament un 11'7%, 13'3%, 52'3% i 11'1% inferiors a les pressupostades el
2010. I les partides pressupostades en sanitat, habitatge i protecció social
eren respectivament un 15%, 9% i 50'9% inferiors a les executades l'any 2015.
Junts pel Sí, pretenia que la CUP, li aprovés uns pressupostos autonòmics. Uns pressupostos que complien amb el límit de dèficit establert per Montoro. Uns pressupostos que no incloïen un sistema fiscal més redistributiu ja que ni tan sols contemplaven un increment d'impostos per a les rendes de més de 60.000€, que hagués permès augmentar la recaptació, ni tampoc una rebaixa de l'IRPF per a les rendes més baixes. Uns pressupostos que no revertien les retallades executades els últims anys. Uns pressupostos que no eren rupturistes ja que no preveien els impostos anul·lats pel TC. Uns pressupostos que no incorporaven la subvenció per plaça per a les escoles bressol ni revertien el tancament de les línies de P3. Uns pressupostos que no contemplaven cap modificació als impostos de successions i de patrimoni. Uns pressupostos que no incloïen una rebaixa generalitzada dels sous dels directius de l'administració i empreses públiques...
Junts pel Sí, tampoc va voler assumir el compromís de començar una auditoria ciutadana sobre el deute de la Generalitat. Una auditoria que permetés trencar amb l'opacitat i saber què devem, a qui ho devem i en quines condicions. Una auditoria que un cop finalitzada, hauria de concloure's en un referèndum, perquè els ciutadans tinguem el dret a decidir, sobre què fem amb el deute. Un deute de més de 70.000 milions d'euros. Un deute que des del 2007, s'ha multiplicat per 4'5, en un procés on la Generalitat s'endeuta cada any per fer front al deute acumulat. De fet, una de les partides més important dels pressupostos de cada any, va destinada a fer front al deute, fins al punt que, en els darrers pressupostos presentats pel Govern, la partida destinada a pagar el deute, era la segona més gran.
Amb la no aprovació dels pressupostos, és a dir, amb la pròrroga pressupostària, CDC ens vol fer creure que el procés ha quedat tocat de mort per poder sotmetre a Puigdemont a una moció de confiança. En canvi la CUP afirma que el procés és viu i proposa de convocar un RUI (Referèndum Unilateral d'Independència) i començar a treballar pels pressupostos del 2017. Un RUI que és la única via possible després de l'escenari que ha quedat amb el resultat de les eleccions espanyoles, ja que el 26-J es va tancar la porta a un referèndum acordat amb l'Estat. Un RUI que ERC veu amb bons ulls. Un RUI que l'ANC, després de debatre-ho i fer una consulta interna, també veu amb bons ulls. Un RUI que seria la culminació d'uns passos previs com les lleis de desconnexió. Un RUI que a CDC no agrada i no ha tardat gaire en mostrar-se contrària. Una CDC que es trobava més còmode amb el processime ja que així podia seguir governant, i que ara es troba més a gust amb la moció de confiança. Una moció innecessària, que té com a únic objectiu que la CUP torni a votar, és a dir, que torni el #PressingCUP i que es torni a tensar l'organització. CDC sembla que ha trobat l'excusa perfecte per baixar del tren independentista, acabar amb el procés, i poder acusar, una vegada més, a la CUP...
Però,
no ens enganyem, a aquestes alçades, tothom sap que per avançar cap a la
independència i posar data per el RUI, no cal aprovar uns pressupostos
autonòmics...
I
aquí, en aquest moment de la història, és quan es torna a evidenciar, una
vegada més, que el problema no és ni la CUP ni els pressupostos. El problema és
desenvolupar la resolució independentista del 9-N, i això ara per ara, no
sembla l'objectiu prioritari del partit que domina a Junts pel Sí. I acusar de "carregar-se"
el procés a qui camina, sense por, cap a uns Països Catalans lliures de
corruptocràcia, és pixar fora de test.
