El procés independentista, els mitjans de comunicació i la corruptocràcia catalana

Observant tots els esdeveniments des de les eleccions del 27 de setembre, i veient en què han centrat l'atenció les portades dels principals diaris, podem llegir, entre línies, que la dreta està ben atabalada. 

Quan la pressió mediàtica s'activa, omplint portades i titulars, és únicament perquè la dreta està nerviosa i necessita desviar l'atenció, assenyalar algú amb el dit, acusar-lo dels seus propis problemes i fer que sembli el culpable de tot el que passa al país, i aquí, en aquest moment de la història, és on apareix la CUP.

La CUP era una autèntica desconeguda per a molts, almenys a nivell parlamentari, fins que a l'any 2012 va decidir, en assemblea, concórrer a les eleccions del Parlament de Catalunya i va obtenir representació.

La CUP agradava, queia bé i gaudia d'una certa simpatia dels mitjans de comunicació. "Aquells tres nois tan simpàtics" del Parlament que vestien amb samarretes reivindicatives i que tot sovint organitzaven algun tipus d'acte del qual no estàvem gens acostumats, com el famós dia que en David Fernández es treia la sandàlia per ensenyar-li a Rodrigo Rato en mostra de despreci i tot seguit se'n acomiadava dient-li: "Fins aviat gàngster", van deixar de ser tan simpàtics el dia que es van multiplicar i van passar de ser 3 a ser-ne 10, i a sobre, decisius.

Que una formació que prové dels moviments socials, que representa a l'esquerra independentista i anticapitalista, que està en contra de les externalitzacions i les privatitzacions, que compleix les promeses electorals, que lluita contra les retallades, que lluita contra la corrupció i n'ha destapat alguns casos, que és feminista, que als municipis on governa ha municipalitzat serveis com l'aigua, ha implementat la recollida de deixalles porta a porta o, han sigut pioners en donar suport a la declaració independentista del 9-N i en pagar l'IRPF i l'IVA a l'Agència Tributària Catalana, que ha reduït el sou de les seves alcaldesses i alcaldes i ha limitat el sou de les seves diputades i diputats, les quals no poden repetir legislatura, que denuncia els abusos policials, que treballa per a uns Països Catalans independents, socialistes, que siguin ecològicament sostenibles i territorialment equilibrats, que la base del seu funcionament és la participació ciutadana mitjançant les consultes populars, que funciona amb un sistema on les decisions les prenen, en assemblees, les seves militants i no pas una "cúpula de dirigents" en un despatx privat, que lluita pel tancament dels CIES, que està en contra del TTIP, que defensa una educació pública i de qualitat, que lluita per acabar amb el sistema patriarcal, que lluita pels drets socials, que defensa que els serveis públics siguin realment públics i que va lluitar per aconseguir la prohibició de les bales de goma, tingui tanta representació al parlament és una autèntica amenaça per a la corruptocràcia catalana i tota la xarxa, creada els últims 30 anys, de tràfic d'influències, portes giratòries i privatitzacions, per tant, CDC estarà disposada a desenfundar les seves millors armes, per aniquilar i borrar del mapa polític a la CUP, a qui veu com el màxim enemic a batre, oblidant-se així de l'Estat Espanyol i del TC. I aquí, en aquest moment de la història, és on apareixen els mitjans de comunicació.

La premsa i els tertulians han sigut els màxims responsables dels 3 mesos de #PressingCUP i de la campanya de desacreditació que ha afectat a l'esquerra independentista, mitjançant portades i titulars manipulats, bombardeig d'articles d'opinió, tertúlies subjectives a la ràdio i televisió, atacs masclistes a les seves diputades, tergiversació de paraules per crear polèmica i odi, conversió de mocions municipals en polèmiques d'abast nacional, fins al punt d'arribar a veure les habituals tertulianes i columnistes burgeses, opinar sobre la suposada incomoditat d'una mooncup que no han provat mai, i sobretot la intencionalitat d'atribuir-li tots els problemes de CDC i del país. 

La van acusar d'estar dividida, quan el que hi havia a les assemblees era diversitat d'opinions. La van acusar d'espanyolista, quan és la única formació que crida a la desobediència al TC i a la obediència a la declaració del Parlament del 9-N. La van acusar d'antidemocràtica, quan és la única que defensa i practica la democràcia participativa. La van acusar de coaccionar, quan és la única que defensa, a peu de carrer, als coaccionats. La van acusar de no tenir paraula, quan tothom sabia que el pacte d'estabilitat no era cap xec en blanc i per tant no incloïa els pressupostos. La van acusar d'irresponsable, quan l'irresponsable és aquell govern que presenta uns pressupostos sense suports garantits. La van acusar de traïció, quan va ser Artur Mas qui el 2006 va trair la voluntat del poble català i va anar a Madrid a retallar l'Estatut, acceptant, entre d'altres coses, que Catalunya no fos definida com a nació.

Acusacions i pressió mediàtica que finalment van passar factura i, el desgast i desacords interns, es van evidenciar amb dimissions dins del Secretariat Nacional. Dimissions que van precipitar un procés de renovació interna, que ja s'havia posat en marxa, per a tal d'enfortir el projecte. Dimissionaris que van deixar clar que no son partidaris ni d'Artur Mas ni d'avalar els pressupostos, i que la seva dimissió no forma part de cap batalla entre sectors.

Quim Arrufat deia, el Setembre del 2014, "hi ha qui no vol que res canviï per seguir amb els privilegis de sempre","hi ha qui abans de deixar-nos decidir, fracturarà el que faci falta". I Francesc Homs, posava en evidència les intencions de CDC, en un acte de campanya pel 26-J, on va afirmar, al saber de les dimissions, que la  "fermesa" de CDC contra la CUP "comença a donar resultats".

El mateix tipus de "fermesa" habitual utilitzada per aquells mitjans de comunicació que ens van "informar" del cas 4-F, abans de l'emissió del documental multi-guardonat Ciutat morta per televisió, únicament amb la versió de les seves "fonts oficials".

Aquells que no van dir res del cas Ester Quintana fins passats uns dies del 14-N, i en el cas de TV3, no va ser fins el 3 de desembre que va informar dels fets, explicant únicament la versió oficial. Aquells que, segons fonts de la investigació, ens van vendre la gran mentida d'amenaça terrorista dels 11 del raval, amb portades com aquestes:

després, resulta, que tot va ser un muntatge.

Aquells que no volien incloure el documental Ciutat Morta a la seva graella, fins que van rebre una allau de crítiques, i finalment van accedir a emetre'l pel canal 33. Aquells que ens sorprenien dies més tard amb portades d'aquest calibre:

Portada que evidencia, una vegada més, que no són res més que l’escòria del periodisme.

Aquells que tot i ser la nostra TV pública, no tenen cap mena de vergonya ni rigor professional i van utilitzar imatges dels aldarulls pel desallotjament de Can Vies, el 2014 a Sants, per informar dels incidents, pel desallotjament del Bank Expropiat, al barri de Gràcia. Aquells que només parlaven de contenidors cremats i mossos ferits sense mencionar la quantitat de manifestants ferits pels projectils de foam, ni la violència amb la que van carregar els mossos, ni la militarització que va viure el barri per defensar els interessos d'un particular que es dedica a l'especulació immobiliària. Aquells que van publicar aquests titulars:

  

sense respectar la presumpció d'innocència, i ni tan sols qüestionar l'existència d'aquesta suposada organització terrorista.

Després diaris com l'Ara a través de les seves fonts oficials, de Junts pel Sí, afirmaven que l'ordre de les detencions procedia de l'Audiència Nacional, exculpant la Conselleria d'Interior de la Generalitat, per facilitar així les negociacions amb la CUP, ja que aquesta, havia suspès una reunió a causa de les detencions:

Després vàrem saber, a través del Jutge de l'Audiència Juan Pablo González, que ell només va autoritzar els escorcolls i les detencions a petició dels mossos, però que no va ordenar res al respecte, així que l'ordre procedia d'Interior... Finalment, l'Audiència va arxivar el cas...

Aquells que per la seva fam d'exclusiva van publicar, a La Vanguardia del passat 9 de març, la foto d'un innocent acusant-lo d'assassinat. Una foto que havien robat.

Aquells que després del "no" definitiu de la CUP a la investidura d'Artur Mas, donaven el procés per acabat i ens mentien amb aquestes portades:

Mitjans de comunicació com el diari Ara, el Directe.cat, Naciodigital.cat, elnacional.cat o el Món.cat, han dedicat molts esforços, molts titulars i moltes columnes a la campanya mediàtica per intentar desacreditar a la CUP. Titulars i notícies dignes de mitjans de molt poc rigor com "la razon", "el mundo" o "libertad digital" (això sí, en català!). Alguns van arribar a inventar-se una suposada tupinada a l'Assemblea Nacional Extraordinària que decidia sobre la investidura d'Artur Mas. Una notícia que no van poder acreditar, i que encara no han rectificat...

Aquells que tot i ser, la nostra radio pública, el passat dijous 16 de Juny, van tergiversar la notícia sobre la protestes de docents que va haver-hi contra les retallades en educació. El titular de la notícia era: "Prop de 500 docents que s'havien concentrat davant del Parlament per exigir que no es facin més retallades han escridassat diputats de la CUP i de CSQP, acusant-los de no haver afavorit l'aprovació dels pressupostos, que preveien destinar 211 milions d'euros per donar suport a necessitats especials". Catalunya Ràdio va utilitzar l'argument que atribueix les retallades al fet que no s'aprovessin els pressupostos, és a dir, l'argument de Junts pel Sí. Però l’àudio de la notícia, on no vàrem escoltar les suposades escridassades, tot i que, segons el titular, eren el fet més important, i,  el comunicat que van emetre les entitats que van convocar la protesta, on afirmaven que la seva protesta no va ser contra la CUP o CSQP, que aquest argument és una excusa i que la responsabilitat és del govern, evidencien la manipulació de la notícia. Potser cal recordar que després del 27-S, ERC i CDC es van repartir els principals càrrecs de TV3 i Catalunya Radio, evidenciant el control del Govern sobre els mitjans públics.

Aquells que amb la seva "fermesa" no practiquen el periodisme d'investigació i simplement es dediquen a la publicació de versions oficials i a la manipulació mediàtica per a mantenir intactes els interessos i els privilegis dels qui han dominat les institucions els últims 30 anys, ara ens expliquen que la CUP és el principal problema de Catalunya. 

Però potser també cal recordar a Malcolm X "Si no esteu previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar a l'opressor i odiar a l'oprimit".

I aquí, en aquest moment de la història,  parlant de l'opressor, és quan apareix CDC.

Convergència Democràtica de Catalunya, ha sigut el partit majoritari al Parlament de Catalunya els últims 30 anys. Ha governat sempre agafada de la mà d'Unió Democràtica de Catalunya, formant la federació Convergència i Unió (CiU). L'home que va estar al capdavant del partit i de la Generalitat durant 23 anys, Jordi Pujol, està imputat per delicte fiscal i blanqueig de capital. Així com el seu fill i ex-secretari general de CDC, Oriol Pujol i Ferrussola, imputat per la trama de les ITV. Daniel Osàcar, ex-tresorer de CDC, està imputat pel finançament il·legal del partit, a través de les comissions que Ferrovial hauria pagat a CDC mitjançant el Palau de la Música a canvi de l'adjudicació d'obres públiques. Jordi Planasdemunt, membre de CDC i conseller d'Economia i Finances a l'època de Pujol, és l'únic conseller condemnat a Catalunya per un afer de corrupció. Xavier Crespo (CDC), ex-alcalde de Lloret de Mar (2003-2011) i ex-diputat al Parlament a l'època d'Artur Mas (2006-2015) va ser condemnat per suborn i prevaricació en el cas "Clotilde" de corrupció urbanística. L'ex-tinent d'alcalde de Reus, Teresa Gomis (CDC), número 3 a la llista de CiU per Tarragona a les Eleccions Generals del 2011, està imputada per delictes de falsedat documental, contra l'administració pública, blanqueig de capitals i contra la salut pública, en el cas "Innova", cas destapat arran d'una denuncia de la CUP... Cas de saqueig d'arques públiques, tràfic d'influències, estafa, i implants, sense cap mirament, de pròtesis caducades als pacients, posant en risc la seva salut.

Una CDC sempre envoltada i assessorada pel seu "cercle de bones amistats": Quan Artur Mas va arribar al govern va crear el CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement) i va designar com a president a Salvador Alemany.

Salvador Alemany, és president d'Abertis (empresa que té adjudicada l'eterna concessió de les autopistes), president del Consell de Mecenatge del Gran Teatre del Liceu), president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, president de Saba infraestructures i fins el 2011 president del cercle d'economia, lloc que ara ocupa Josep Piqué (ex-ministre del PP). També és membre del Fòrum Pont Aeri, entre altres càrrecs.

És llicenciat en Ciències econòmiques per la UB i diplomat per l'IESE (escola de l'Opus Dei).

Abertis va fer donacions a la Fundació Trias Fargas (Fundació creada el 1995 per CDC, rebatejada el 2009 com a CatDem després de l'escàndol del cas Palau).

El principal accionista d'Abertis és "La Caixa" copropietària de la mútua privada SegurCaixa Adeslas.

Dins del Fòrum Pont Aeri hi podem trobar Josep Oliu (Banc Santander), Salvador Gabarró (Gas Natural), Enrique Lacalle (PP), Florentino Pérez (ACS), Antoni Brufau (Repsol) o Javier Godó (Grup Godó, La vanguardia, 8tv, Rac 105, Rac1, el mundo deportivo...) Aquest Fòrum realitza sopars discrets amb polítics com Artur Mas, Esperanza Aguirre, Mariano Rajoy, Luis de Guindos, Soraya Sáenz de Santamaría, Pedro Sanchez i Albert Rivera entre d'altres. El fòrum ha estat categoritzat com a "lobby" o grup de pressió en contra del procés independentista català.

Un altre dels assessors d'Artur Mas, aquest en matèria de sanitat, és Josep Santacreu. Conseller delegat de DKV seguros (assegurances mèdiques).

També podem trobar a Jordi Gual, sots-director general i economista en cap de "La Caixa" (SegurCaixa/Adeslas). També és membre del Círculo de Economía i professor de l'escola IESE.

Joaquim Triadú també és un dels homes que assessora a Artur Mas. Triadú va ser conseller de presidència de Jordi Pujol. És vicepresident del Centre Sector Públic Sector Privat de IESE. Membre de la Junta Directiva del Círculo de Economía. Membre del Consell d'Administració de Meroil i del Consell directiu del DIR. És també responsable del sector públic de l'empresa consultora PriceWaterHouseCoopers que, des de la seva arribava a l'empresa, ja ha firmat alguns contractes amb la Generalitat...

Dins d'aquest gran cercle d'amistats, també podem trobar a la família Rodés. El difunt Leopoldo Rodés va ser president d'Asepeyo i va estar present als consells directius o d'administració d'entitats com el Liceu, el Palau de la Música, el Racc, CaixaBank o Abertis. Fundador de l'Institut de l'Empresa Familiar i president de Media Planning Group, una empresa de comunicació del grup Havas. El seu fill, Ferran Rodés, nomenat per la Generalitat com a president del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), vicepresident de Havas Media, conseller delegat d'Acciona, cofundador i president del consell editorial del Diari Ara. La família Rodés ha fet inversions en empreses com l'adjudicatària d'Aigües Ter Llobregat. Havas Media és un dels principals accionistes del Diari Ara, juntament amb la família Carulla.

Els sis germans de la família Carulla (Agroaliment, Gallina Blanca, Pans & Company, Bocatta, Fresc Co, El Pavo, BiCentury, Affinity, i anteriorment Ausonia i Tampax), van defraudar a hisenda entre 400.000 i 1.000.000 d'euros cadascun. A la fundació Lluis Carulla hi podem trobar com a membre a Joaquim Triadú. La fundació és promoguda per una de les germanes Carulla: Mariona Carulla, presidenta de l'Orfeó Català (vicepresidenta durant l'etapa de Fèlix Millet). Joaquim Vidal, propietari dels supermercats Valvi, ex alcalde de Sant Gregori i ex senador de CiU, és des del 2012, propietari del diari El Punt-Avui.

Tots aquests lligams d'interessos en temes tan importants com la sanitat, la banca, els mitjans de comunicació o l'educació, són els que ens mostren quin model de país agrada a Artur Mas i CDC, i ens donen una visió més amplia per acabar d'entendre el perquè de les privatitzacions, el perquè de les retallades, el perquè de les autopistes i el perquè de la manipulació mediàtica.

Una Convergència que es va unir al PP, PSOE i UPyD per impedir que es fes un referèndum sobre el TTIP: Un tractat que és una de les pitjors amenaces a la democràcia, i per tant, una de les pitjors amenaces al dret a decidir. Un tractat que significa una pèrdua de sobirania i de poder de decisió de qualsevol govern davant les grans empreses transnacionals europees i dels Estats Units. És a dir, els interessos de les empreses privades passen per davant dels Estats, les lleis i les persones, afectant directament al medi ambient, a l'agricultura, a l'alimentació, i a la salut pública. Un tractat que permet a les grans empreses demandar a un Estat si consideren que, a causa d'alguna llei o alguna normativa, poden tenir pèrdues o que s'ha posat en risc la seva inversió. Convergència, mentre s'omplia la boca amb el "dret a decidir" va considerar que els ciutadans no tenim dret a decidir sobre un tractat que ens afectarà directament a tots, i es va oposar al referèndum, per afavorir, una vegada més, els interessos dels de sempre. Convergència, mentre s'omplia la boca amb la "sobirania de Catalunya" recolzava un tractat on una Catalunya independent perdria sobirania davant les transnacionals.

Una CDC que, a través de la seva Conselleria d'Interior i dels directors dels mossos, va donar 9 versions diferents sobre el cas Ester Quintana. Una CDC que es va vendre la seva seu principal, quan aquesta estava lliurada al jutjat com a aval de pagament pel cas Palau. Una CDC que va pagar 250.000€ perquè el seu tresorer sortís de la presó. Una CDC tacada per la corrupció, que va decidir segrestar el procés, negant-se a convocar eleccions immediatament després del 9-N per a mantenir-se al Govern i guanyar temps per a recalcular la nova estratègia. Un 9-N descafeïnat, que havia de ser referèndum, després consulta, i, finalment, procés participatiu. Que tot i ser un exercici de desobediència civil, no va implicar desobediència institucional i, veient la data i format de la pregunta, ens mostrava els límits que Convergència no estava disposada a creuar. Una CDC que va enredar a ERC perquè li aprovés els pressupostos, primer els del 2013 i després els del 2014 i 2015, tot i que ERC s'havia compromès a "no donar suport a uns pressupostos autonòmics"... després van afirmar que serien els últims pressupostos autonòmics...

Una CDC que va condicionar la convocatòria d'eleccions al compliment, per part d'ERC, del pacte d'estabilitat que tenien signat: l'anomenat pacte per la llibertat, que supeditava ERC als interessos de CDC. Un pacte que va fer que ERC evités la compareixença del llavors president Mas a la comissió d'investigació sobre el frau, votant varies vegades en contra de que Mas declarés sobre el seu paper com a conseller en els últims governs de Jordi Pujol. Un pacte que va fer que ERC avalés les retallades del 7% als funcionaris i els pressupostos del 2014, sense acceptar cap esmena de la resta de grups. Uns pressupostos que mantenien la retallada en despesa social duta a terme pel Govern de CiU el 2011 mitjançant un pacte amb el PP, que reduïa la despesa en sanitat i en educació. Un pacte que va fer que ERC salvés de la recusació parlamentària al cap dels mossos, Manel Prat i que va evitar la compareixença d'Espalader pel cas Quintana. Un pacte que va fer que ERC votés juntament amb CiU en contra de la moció que instava el Govern a retirar l'ERO a CCMA (Tv3, Catalunya Radio).

Una CDC que va anar desactivant el full de ruta que havia anat sorgint del sobiranisme per imposar el seu, en funció de les seves necessitats electorals. Una CDC, que amb la mirada posada al 27-S, veia com les enquestes que s'anaven publicant mostraven la seva previsible davallada, un gran augment de CSQP, una ERC que es mantenia i una CUP en creixement. Una CDC que, coneixedora d'aquesta situació, volia un pacte amb ERC per impulsar una llista conjunta i salvar-se de la davallada. Però ERC, de la mateixa manera que ANC, Òmnium i AMI, veia amb bons ulls la proposta de la CUP, de convocar unes eleccions de dues voltes i impulsar una llista sense polítics, disposada a no formar Govern, per aconseguir, d'aquesta manera, que la primera volta de les eleccions fos un plebiscit. Dos mesos després, la cambra s'hagués dissolt, moment en que s'haguessin convocat unes segones eleccions, aquestes constituents, en les quals ja s'haguessin presentat els partits. 

Quan Artur Mas es va reunir amb Jordi Sánchez de l'ANC, Muriel Casals de l'Òmnium i Josep Maria Vila d'Abadal de l'AMI, aquests, van intentar que Mas acceptés la proposta però ell s'hi va negar.  

Quan es va convocar a ERC i CUP per parlar de la llista sense polítics, els representants d'aquestes formacions, Oriol Junqueras i David Fernández, es van trobar que les entitats havien canviat la proposta per la qual els havien convocat. La llista sense polítics estava descartada. De la "llista sense president" s'havia passat a la "llista del president" així que la CUP va abandonar les negociacions.

En aquell moment, tota la pressió va ser per Junqueras que va acabar acceptant un preacord, que el Consell Nacional d'ERC va aprovar per assentiment i sense fer votacions, avalant la decisió que el seu president havia près personalment, per evitar una fractura del partit. I aquí, en aquest moment de la història, entre xantatges i interessos electorals, és on va aparèixer Junts pel Sí.

Junts pel Sí va ser la llista dissenyada, per Artur Mas, per guanyar les eleccions del 27 de setembre, obtenir majoria absoluta al Parlament i permetre que el mateix Mas seguís governant, ja que CDC per si sola, no ho hagués aconseguit. Però els resultats de les eleccions, no van ser els que desitjaven. Es van atribuir una victòria de 72 diputats, adjudicant-se els 10 de la CUP, sense tenir en compte que durant tota la campanya electoral la CUP no va parar de repetir una i altra vegada que no investirien president a Artur Mas, ja que aquest representava la imatge de les retallades.

Aquí CDC va activar tota la maquinaria mediàtica amb el famós #PressingCUP i amb totes les amenaces d'eleccions des dels sectors més durs del partit. Unes eleccions molt arriscades per part seva, ja que la fórmula de Junts pel Sí no s'hagués repetit i CDC hi tenia molt a perdre.

Finalment, ja a última hora, Artur Mas va entendre que la CUP, a diferència de la resta de partits, no era subornable, no estava disposada a cedir davant dels xantatges i de la pressió mediàtica i tampoc tenia cap intenció d'incomplir la seva promesa electoral de no investir-lo, per tant va fer el pas al costat permetent que es formés el Govern, amb el també famós, pacte d'estabilitat. Un pacte que només era vàlid per a avançar cap a la independència, i no per seguir amb un Govern autonòmic convencional. I això ho vàrem poder veure des del primer moment:

Junts pel Sí hagués perdut la votació del primer ple després de la investidura, ja que la CUP volia votar, amb tota la oposició, a favor de recuperar la paga extra dels funcionaris de l'any 2012. Junts pel Sí, a última hora, va decidir canviar la seva proposta per evitar quedar en evidència, i aconseguir així, que el primer ple de Puigdemont acabés amb unanimitat.

A partir d'aquí Junts pel Sí va haver de buscar-se un soci que de debò avalés les seves polítiques, i així, va ser com juntament amb el PP van evitar retirar les subvencions a les escoles que segreguen per sexe, van tumbar la ILP d'educació i van rebutjar modificar l'impost de successions que hagués permès recaptar anualment més de 400 milions addicionals per destinar-los a polítiques socials. També, juntament amb el PP i C's van avalar que els mossos puguin utilitzar pistoles tàser.

En altres ocasions, es van quedar sols i van perdre la votació com a la proposició de llei del PSC sobre la gestió d'Aigües Ter Llobregat, que defensava que el Govern tornés a gestionar directament els béns i instal·lacions de la xarxa, ja que són de la seva titularitat. La CUP va votar amb tota la oposició i Junts pel Sí va ser la única formació que va recolzar la privatització.

Es van quedar sols votant en contra de reconsiderar el tancament de les línies de l'escola pública previstes per Ensenyament. Es van quedar sols votant en contra de garantir que els vehicles de transport sanitari urgent no siguin utilitzats per fer trasllats de mútues a centres sanitaris privats. Es van quedar sols votant en contra de la reducció dels càrrecs de confiança...

Quan la CUP va proposar de fer la moció de suport a la declaració del 9-N, Junts pel Sí es va negar a votar a favor d'encoratjar els i les càrrecs electes a seguir desatenent les peticions de les institucions no democràtiques de l'estat espanyol, i es va negar a votar a favor de desatendre els requeriments de l'Audiència Nacional relatius al procés de desconnexió i, en conseqüència, van permetre que els Mossos d'Esquadra segueixin executant aquests requeriments com a policia judicial. Així que Junts pel Sí va contradir els punts 6è i 8è de la declaració independentista que va signar el 9-N i per tant, Junts pel Sí i la CUP, van votar alguns punts de la moció per separat.

Tampoc es van posar d'acord a la votació en relació a incorporar mecanismes per reduir el frau fiscal, ja que Junts pel Sí es va abstenir a la votació.

Desacords en les votacions que deixen en evidència les preferències de Junts pel Sí i mostren la línia que no estan disposats a creuar. Desacords que qüestionen clarament si el "procés de Junts pel Sí" és el procés que ens portarà a la independència, o simplement és el procés que permet que CDC segueixi governant de la mateixa manera que ha fet sempre, mentre culmina el seu procés de refundació.

Desacords i més desacords, i aquí, en aquest moment de la història, és quan apareixen els pressupostos.

Els pressupostos que Junts pel Sí i la premsa ens volien vendre com els "millors pressupostos de la història", passaran a la història sense ni tan sols haver sigut debatuts ja que tots els grups parlamentaris van presentar esmenes a la totalitat i no van permetre ni l'entrada a tràmit per a debatre’ls.

Després de que Junts pel Si i la CUP realitzessin més de 16 reunions per negociar els pressupostos, Junts pel Si es va atrevir a presentar uns pressupostos sense incorporar les propostes de la CUP. Una vegada més, l'estratègia del Govern va ser imposar en lloc de negociar. I el resultat va ser previsible: CDC i la premsa carregant contra la CUP pel suposat incompliment de l'acord d'estabilitat. Un acord que diu que la CUP es compromet a garantir l'estabilitat parlamentària però que, no fa cap menció sobre la llei pressupostària i per tant, no es pot interpretar com una validació automàtica dels pressupostos.

Uns pressupostos que tot i ser "els més socials de la història", la despesa social per càpita prevista era de 2329'6€, el mateix que al 2004. Les partides pressupostàries en salut, educació, habitatge i protecció social, eren respectivament un 11'7%, 13'3%, 52'3% i 11'1% inferiors a les pressupostades el 2010. I les partides pressupostades en sanitat, habitatge i protecció social eren respectivament un 15%, 9% i 50'9% inferiors a les executades l'any 2015.

Junts pel Sí, pretenia que la CUP, li aprovés uns pressupostos autonòmics. Uns pressupostos que complien amb el límit de dèficit establert per Montoro. Uns pressupostos que no incloïen un sistema fiscal més redistributiu ja que ni tan sols contemplaven un increment d'impostos per a les rendes de més de 60.000€, que hagués permès augmentar la recaptació, ni tampoc una rebaixa de l'IRPF per a les rendes més baixes. Uns pressupostos que no revertien les retallades executades els últims anys. Uns pressupostos que no eren rupturistes ja que no preveien els impostos anul·lats pel TC. Uns pressupostos que no incorporaven la subvenció per plaça per a les escoles bressol ni revertien el tancament de les línies de P3. Uns pressupostos que no contemplaven cap modificació als impostos de successions i de patrimoni. Uns pressupostos que no incloïen una rebaixa generalitzada dels sous dels directius de l'administració i empreses públiques...

Junts pel Sí, tampoc  va voler assumir el compromís de començar una auditoria ciutadana sobre el deute de la Generalitat. Una auditoria que permetés trencar amb l'opacitat i saber què devem, a qui ho devem i en quines condicions. Una auditoria que un cop finalitzada, hauria de concloure's en un referèndum, perquè els ciutadans tinguem el dret a decidir, sobre què fem amb el deute. Un deute de més de 70.000 milions d'euros. Un deute que des del 2007, s'ha multiplicat per 4'5, en un procés on la Generalitat s'endeuta cada any per fer front al deute acumulat. De fet, una de les partides més important dels pressupostos de cada any, va destinada a fer front al deute, fins al punt que, en els darrers pressupostos presentats pel Govern, la partida destinada a pagar el deute, era la segona més gran.

Amb la no aprovació dels pressupostos, és a dir, amb la pròrroga pressupostària, CDC ens vol fer creure que el procés ha quedat tocat de mort per poder sotmetre a Puigdemont a una moció de confiança. En canvi la CUP afirma que el procés és viu i proposa de convocar un RUI (Referèndum Unilateral d'Independència) i començar a treballar pels pressupostos del 2017. Un RUI que és la única via possible després de l'escenari que ha quedat amb el resultat de les eleccions espanyoles, ja que el 26-J es va tancar la porta a un referèndum acordat amb l'Estat. Un RUI que ERC veu amb bons ulls. Un RUI que l'ANC, després de debatre-ho i fer una consulta interna, també veu amb bons ulls. Un RUI que seria la culminació d'uns passos previs com les lleis de desconnexió. Un RUI que a CDC no agrada i no ha tardat gaire en mostrar-se contrària. Una CDC que es trobava més còmode amb el processime ja que així podia seguir governant, i que ara es troba més a gust amb la moció de confiança. Una moció innecessària, que té com a únic objectiu que la CUP torni a votar, és a dir, que torni el #PressingCUP i que es torni a tensar l'organització. CDC sembla que ha trobat l'excusa perfecte per baixar del tren independentista, acabar amb el procés, i poder acusar, una vegada més, a la CUP...

Però, no ens enganyem, a aquestes alçades, tothom sap que per avançar cap a la independència i posar data per el RUI, no cal aprovar uns pressupostos autonòmics...

I aquí, en aquest moment de la història, és quan es torna a evidenciar, una vegada més, que el problema no és ni la CUP ni els pressupostos. El problema és desenvolupar la resolució independentista del 9-N, i això ara per ara, no sembla l'objectiu prioritari del partit que domina a Junts pel Sí. I acusar de "carregar-se" el procés a qui camina, sense por, cap a uns Països Catalans lliures de corruptocràcia, és pixar fora de test.